Xerrada M Jesús Comellas

No hi ha escoles o universitats que ensenyin a ser pares i mares. Quan tenim un fill ens endinsem en un univers d’interrogants i perplexitats: és necessària la disciplina? On és el límit entre la disciplina i l’autoritarisme? Exigim massa als nostres fills o tendim a ser excessivament condescendents...

Buscarem respostes a aquestes i altres preguntes amb M Jesús Comellas, professora emèrita de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i divulgadora de temes educatius en diversos mitjans: diaris, ràdio, TV... 

D'una manera amena i engrescadora ens donarà pistes sobre com ajudar els nens i nenes a fer-se grans i, com diu ella mateixa, adonar-nos que

 Educar no és tan difícil

 

Serà el dia 18 de setembre, a 2/4 de 9h del vespre, al gimnàs de l'escola (entrada per Av Tarancon),

Us esperem!!!!

 

Una mica més d'informació sobre la M Jesús Comellas:

Tres coses que he après 

Alguns llibres 

Més llibres 

Entrevista de Carles Capdevila. Vídeo. 

Conferència. La confiança de la família: fonament per a l’educació d’infants i adolescents 

 

MARIA JESÚS COMELLAS: "ALS PARES US HAN ACOMPLEXAT"

Carles Capdevila pel diari Ara

És mestra, doctora en psicologia, emèrita de Ciències de l’Educació i assessora de famílies i escoles. Acaba de publicar Educar no és tan difícil.

Educar no és tan difícil?

Als pares us han acomplexat, hi ha molta gent que dóna lliçons: si no feu això el traumatitzareu, agafarà una depressió, no té autoestima...

Tenim mala consciència perquè els dediquem poc temps.

Abans encara se n’hi dedicava menys, la gent treballava dotze i catorze hores. Si hem de treballar, la criatura ho ha de saber i, per tant, comenceu a fer el sopar que nosaltres arribarem cansats i soparem plegats. Si la vida és aquesta, quina sort que tinguem feina.

Com et van educar?

Amb 6 anys, les monges em van castigar. Havia de passar per les classes amb el cartell “ No hablaré en clase ”. Però m’agradava, podia tafanejar què feien els grans.

I a casa?

El pare treballava de nit amb un teler. Des dels set anys jo havia de fer el sopar. Als deu anys, anava al mercat. Un dia em vaig gastar tota la setmanada en un lluç preciós i la mare em va dir que un altre cop ho gestionés millor perquè ho tindríem complicat per passar la setmana.

Et consideres ben educada?

Molt. L’ambient era molt bo: mai hi havia crits. Hi havia poc espai -passava l’estiu al balcó-, pintava, cosia. Recordo una infància plàcida, fent trapelleries.

Ara t’han jubilat de mestra de mestres.

Sóc pensionista però la universitat m’ha contractat d’emèrita per... 90 € al mes! Vull renunciar a la meitat de la pensió per seguir treballant amb tranquil·litat. Com puc deixar de ser mestra?

Ens prenem l’educació seriosament?

Amb tantes retallades els mestres se’ns han atabalat i desanimat. No ens ho podem permetre, fregaria la immoralitat. Jo els dic: “Mireu als ulls de l’infant”. Els hem de seduir per aprendre. No tenim dret a expulsar la canalla del centre educatiu. I en aquest sentit estem fallant.

L’escola ha de fer canvis.

I no els estem fent. S’ha tecnificat massa. Però sabem on anem? Seduïm el professorat jove perquè s’arremangui? El joc ha desaparegut de l’escola, fins i tot a infantil. Vigilem les criatures, els netegem els mocs i ja està. I aleshores veus canalla que perquè és d’un color determinat ningú hi juga. El mestre ha d’actuar.

I incentivar.

Per què als 5 anys ens fan preguntes i als 18 ja no en fan cap? Els hem ensenyat a pensar? La salut ha entrat en l’educació, ho patologitza tot. Ho deshumanitzem.

Sobreprotegim massa?

Avui he tingut un pare que venia a matricular la seva filla a la facultat, i l’hi feia tot, amb ella al costat. M’han arribat a venir pares d’universitaris a reclamar nota.

Tu no ets ni d’Estivill ni de González.

Estic al mig. Sóc de centreesquerra. És vital que la criatura se senti estimada, però hi ha moltes maneres. No castigar és una manera que se senti estimat, però hi ha un moment que el nen necessita descansar i tu també. Li llegeixo un conte, l’acompanyo al llit i si no s’adorm li dono aigua i que compti xais.

El conductisme és ensinistrament?

Sí, és diàleg poc efectiu: “Jo mano aquí i tu calla que no comptes”. La seducció és més útil que el càstig i el control.

Però si dic que no, serà que no.

La meva filla no volia menjar una cosa i em va dir que ho vomitaria. Ho va vomitar, vaig ajudar-la a netejar-ho i li vaig dir que n’hi posaria un altre plat. Llavors el germà de 10 mesos va treure una glopada. Quan vaig anar-li a fer les segones farinetes, ella li deia: “Marc, amb aquesta no te’n sortiràs”. Jo no podia sortir de la cuina perquè no em veiessin rient.

L’adolescència ens fa terror.

Però que no heu sigut adolescents també? L’adolescent no sap com acabarà la seva història, tu sí perquè l’has passat. Té neguit, de com acabarà el cos, de si tindrà un pit més gros que l’altre, si li sortirà el pèl, si s’enamorarà... Val més que trobi uns adults serens, que l’abracin si vol i quan vulgui, que estiguin disposats a parlar...

Com veus la relació famílies-mestres?

Als mestres que són pares els pregunto si a casa fan el que ells recomanen a les famílies. Tots admeten que no.

Què podem fer els pares a l’estiu?

Anar al mercat, fer el menjar junts, rentar els plats. Ensenyar-los a viure. Que sàpiguen que les sardines tenen budells. I, si pot ser, res de deures escolars. Val més buscar petxines a la platja.